MES QUE UN TROS DE TERRA….
Em dic Laura i aquesta que us contaré, es la història dels meus,
És la història del meu trosset.
Era l’any 1922 quan als meus avis, José Mª i Laura, el metge els va recomanar; per l’estat de salut del seu fill gran en Pedro,.bmp)
.bmp)
Em dic Laura i aquesta que us contaré, es la història dels meus,
És la història del meu trosset.
Era l’any 1922 quan als meus avis, José Mª i Laura, el metge els va recomanar; per l’estat de salut del seu fill gran en Pedro,
.bmp)
.bmp)
.bmp)
de canviar d’aires.
Vivien aleshores a la Barceloneta amb els seus sis fills.
En aquella època Horta era un dels llocs d’estiueig de la gent adinerada, aquest però no era el cas de la meva família. Però la necessitat va fer que es compressin un terreny al que és avui el nostre barri , Horta.
Poc a poc es van anar construint una casa on viure, pedra a pedra i amb el treball de tots, van anar tirant endavant , fins i tot varen poder superar els durs anys de la guerra. Al fer-se grans , la meva mare ,l’Antònia, la segona dels sis fills i l'única noia, va voler quedar-se al costat dels seus pares un cop es va casar, amb en Pito, perquè la meva avia estava molt delicada de salut. Com el terreny era gran l’avi José Mª li va cedir un tros de la parcel·la, la part baixa del terreny que donava al carrer Llobregós. L’altre part donava al carrer Marqués de Foronda. Doncs bé els va cedir aquest tros a canvi de que els ajudés a pagar el poquet que devien ,i Així no perdrien la propietat.
Al 1945 vaig néixer jo, a casa de la meva avia, com es feia abans.
Mentre, el meu pare s’anava construint la que seria actualment la nostra casa. I per fi quan jo tenia 4 anys varem anar a viure-hi.
Van ser uns anys molt feliços. Vivíem tots junt els pares, els avis, els tiets... una gran família unida per un pati al mig.
El meu avi va morir molt prompte, atropellat per una moto al passeig de Maragall. M’ en recordo que era un dels dies de la festa major d’Horta. Aquell dia havia plegat d’hora de la feina per venir-me a buscar i anar a la fira , però el destí feu que no arribés . I el que havia de ser una tarda feliç i divertida va passar a ser un dur cop per a tots nosaltres.
Els anys van anar passant i quan tenia 20 anys em vaig casar amb en Toni, fill del carrer Salses, també del barri. Com no teníem diners per comprar-nos un pis i al ser filla única ,la meva mare em va dir de quedar-nos a viure a casa amb ells, i Així ho varem fer.
Hem tingut dos fills , hem treballat molt, i amb el pas del temps ells també s’han casat i han marxat de casa, quedant-nos sols els avis i nosaltres.
Però el destí encara no havia jugat la seva última carta, i ara fa poc encara m’he quedat més sola . El meu marit va morir sobtada i silenciosament, quasi sense poder reaccionar.
L’ història es repeteix i em torno a trobar com al començament, però amb uns anys més, amb els meus pares en Pito i l’Antonia amb 91 anys el dos, i jo.
Ja he perdut el més important de la meva vida. Crec que no és lògic que uns senyors amb poders ,es justifiquen dient que tot és per millores, es creguin amb tot el dret de prendre’m també els meus records i la única cosa que em queda per seguir visquen, els meus petits racons, “aquelles petites coses” , com diria el noi.
Són alguna cosa més que un tros en un planell, son alguna cosa mes que una mica de terra amb la que jugar….
….Son part de tota una vida.
Vivien aleshores a la Barceloneta amb els seus sis fills.
En aquella època Horta era un dels llocs d’estiueig de la gent adinerada, aquest però no era el cas de la meva família. Però la necessitat va fer que es compressin un terreny al que és avui el nostre barri , Horta.
Poc a poc es van anar construint una casa on viure, pedra a pedra i amb el treball de tots, van anar tirant endavant , fins i tot varen poder superar els durs anys de la guerra. Al fer-se grans , la meva mare ,l’Antònia, la segona dels sis fills i l'única noia, va voler quedar-se al costat dels seus pares un cop es va casar, amb en Pito, perquè la meva avia estava molt delicada de salut. Com el terreny era gran l’avi José Mª li va cedir un tros de la parcel·la, la part baixa del terreny que donava al carrer Llobregós. L’altre part donava al carrer Marqués de Foronda. Doncs bé els va cedir aquest tros a canvi de que els ajudés a pagar el poquet que devien ,i Així no perdrien la propietat.
Al 1945 vaig néixer jo, a casa de la meva avia, com es feia abans.
Mentre, el meu pare s’anava construint la que seria actualment la nostra casa. I per fi quan jo tenia 4 anys varem anar a viure-hi.
Van ser uns anys molt feliços. Vivíem tots junt els pares, els avis, els tiets... una gran família unida per un pati al mig.
El meu avi va morir molt prompte, atropellat per una moto al passeig de Maragall. M’ en recordo que era un dels dies de la festa major d’Horta. Aquell dia havia plegat d’hora de la feina per venir-me a buscar i anar a la fira , però el destí feu que no arribés . I el que havia de ser una tarda feliç i divertida va passar a ser un dur cop per a tots nosaltres.
Els anys van anar passant i quan tenia 20 anys em vaig casar amb en Toni, fill del carrer Salses, també del barri. Com no teníem diners per comprar-nos un pis i al ser filla única ,la meva mare em va dir de quedar-nos a viure a casa amb ells, i Així ho varem fer.
Hem tingut dos fills , hem treballat molt, i amb el pas del temps ells també s’han casat i han marxat de casa, quedant-nos sols els avis i nosaltres.
Però el destí encara no havia jugat la seva última carta, i ara fa poc encara m’he quedat més sola . El meu marit va morir sobtada i silenciosament, quasi sense poder reaccionar.
L’ història es repeteix i em torno a trobar com al començament, però amb uns anys més, amb els meus pares en Pito i l’Antonia amb 91 anys el dos, i jo.
Ja he perdut el més important de la meva vida. Crec que no és lògic que uns senyors amb poders ,es justifiquen dient que tot és per millores, es creguin amb tot el dret de prendre’m també els meus records i la única cosa que em queda per seguir visquen, els meus petits racons, “aquelles petites coses” , com diria el noi.
Són alguna cosa més que un tros en un planell, son alguna cosa mes que una mica de terra amb la que jugar….
….Son part de tota una vida.
