dissabte, 13 de juny de 2009

Família Massanella, Pito, Antònia (avis) i Laura (filla) - Llobregós 77 - Propietàris





MES QUE UN TROS DE TERRA….

Em dic Laura i aquesta que us contaré, es la història dels meus,
És la història del meu trosset.

Era l’any 1922 quan als meus avis, José Mª i Laura, el metge els va recomanar; per l’estat de salut del seu fill gran en Pedro,
de canviar d’aires.
Vivien aleshores a la Barceloneta amb els seus sis fills.
En aquella època Horta era un dels llocs d’estiueig de la gent adinerada, aquest però no era el cas de la meva família. Però la necessitat va fer que es compressin un terreny al que és avui el nostre barri , Horta.
Poc a poc es van anar construint una casa on viure, pedra a pedra i amb el treball de tots, van anar tirant endavant , fins i tot varen poder superar els durs anys de la guerra. Al fer-se grans , la meva mare ,l’Antònia, la segona dels sis fills i l'única noia, va voler quedar-se al costat dels seus pares un cop es va casar, amb en Pito, perquè la meva avia estava molt delicada de salut. Com el terreny era gran l’avi José Mª li va cedir un tros de la parcel·la, la part baixa del terreny que donava al carrer Llobregós. L’altre part donava al carrer Marqués de Foronda. Doncs bé els va cedir aquest tros a canvi de que els ajudés a pagar el poquet que devien ,i Així no perdrien la propietat.

Al 1945 vaig néixer jo, a casa de la meva avia, com es feia abans.
Mentre, el meu pare s’anava construint la que seria actualment la nostra casa. I per fi quan jo tenia 4 anys varem anar a viure-hi.
Van ser uns anys molt feliços. Vivíem tots junt els pares, els avis, els tiets... una gran família unida per un pati al mig.

El meu avi va morir molt prompte, atropellat per una moto al passeig de Maragall. M’ en recordo que era un dels dies de la festa major d’Horta. Aquell dia havia plegat d’hora de la feina per venir-me a buscar i anar a la fira , però el destí feu que no arribés . I el que havia de ser una tarda feliç i divertida va passar a ser un dur cop per a tots nosaltres.

Els anys van anar passant i quan tenia 20 anys em vaig casar amb en Toni, fill del carrer Salses, també del barri. Com no teníem diners per comprar-nos un pis i al ser filla única ,la meva mare em va dir de quedar-nos a viure a casa amb ells, i Així ho varem fer.

Hem tingut dos fills , hem treballat molt, i amb el pas del temps ells també s’han casat i han marxat de casa, quedant-nos sols els avis i nosaltres.

Però el destí encara no havia jugat la seva última carta, i ara fa poc encara m’he quedat més sola . El meu marit va morir sobtada i silenciosament, quasi sense poder reaccionar.
L’ història es repeteix i em torno a trobar com al començament, però amb uns anys més, amb els meus pares en Pito i l’Antonia amb 91 anys el dos, i jo.

Ja he perdut el més important de la meva vida. Crec que no és lògic que uns senyors amb poders ,es justifiquen dient que tot és per millores, es creguin amb tot el dret de prendre’m també els meus records i la única cosa que em queda per seguir visquen, els meus petits racons, “aquelles petites coses” , com diria el noi.

Són alguna cosa més que un tros en un planell, son alguna cosa mes que una mica de terra amb la que jugar….

….Son part de tota una vida.

dimarts, 2 de juny de 2009

Cristina Farran i Manel Mesa - Aiguafreda 10 - Propietaris




En la foto de dalt la Cristina i el Manel i les seves filles Rita i Irene.
La Cristina ha tornat al barri i amb el Manel formen una familia molt integrada i que volen la millora del barri. En les fotos estan al seu hort que reflecteix l'estil tradicional de vida del barri. Quina enveja que fan les patates !!.
Text en revisió

diumenge, 3 de maig de 2009

Daniel Grau Renom i Antònia Muñoz García - Llobregós 54 i 54 bis - Propietaris


Viuen en aquesta casa des de l'any 1.960, en que es van casar.

Estan jubilats i tenen 4 fills.Tenen una casa amb jardí en perfecte estat de conservació i molt bonic. Aquesta casa no estava afectada pels antics plans.

No volen anar a viure en un pis, la seva casa i el seu jardí són una part molt importatn de la seva vida. La casa la va construir la María de Ca l'Anxo, la mare del Daniel.

La tieta Matilda era la propietària de Can Peguera.Són familia de la actriu Carme Elias

diumenge, 29 de març de 2009

Manuel Iglesias Aguado i Mari Carmen Fernández - Aiguafreda 3 i 6 bis, 1r i 2n.







Viuen en la seva casa des de l'any 1.959.



Valoren molt la tranquilitat de viure en el barri i no volen que els treguin de casa seva.



Pepita Solé i Guasch - Llobregós 32 - Propietària




La Pepita ha viscut tota la seva vida en aquesta casa.

És vídua i té una filla, i un net de 21 anys.

Té un jardí molt bonic i molt ben cuidat per ella. També la casa disposa d'un pou.

És una casa com les que sempre han hagut a Horta i que ara el Govern Municipal de Barcelona vol destruir. Tots el que la visiten veuen que això és un sensesentit.

La Pepita és molt amiga de la María de Ca l'Eudald i des de petites ho han sigut.

Isabel Rojas i Francisco Márquez - Aiguafreda 3 i 6 bis 3r.


La Isabel i el Francisco estan casats i tenen 2 fills, un fill i una filla.
La Isabel viu en aquesta caseta des de l'any 1.959, i el seu marit des d'una mica abans de casar-se a l'any 1.967.
La mare de la Isabel , la Sra. María q.e.p.d., va treballar molt per millorar el Passatge Granollers i el carrer Aiguafreda.
Volen seguir vivint al barri.

divendres, 13 de març de 2009

Susana Quilez - Gaspar Gásquez - Aiguafreda, 7 - Propietaris

Susana i Gaspar viuen a una preciosa casa al carrer Aiguafreda, una de les Cases de les antigues bugaderes d'Horta. Desprès de molt esforç i sacrifici , van aconseguir fer realitat la seva il.lusio de poder viure al barri de tota la vida, a una casa. En ella han tingut las seves dues filles i gaudeixen de la tranquil·litat del barri, d'una casa acollidora, d'un gran pati a on jugar les nenes i molt espai per a compartir-lo amb tota la família. Aquesta casa forma part del patrimoni històric de la ciutat, està en perfecte estat de conservació i correctament ubicada; donant continuïtat al tram, lloc reconegut com a patrimoni històric, del carrer Aiguafreda. Des de que un dia es van assabentar que aquesta MPGM pretén enderrocar-la sense cap justificació, la seva vida s'ha convertit en un calvari. Esperem que no es destrueixi el seu pla de vida i que puguin continuar gaudint de la seva llar.